Cristina Soler Lafollie

Hola! Em dic Cristina i l’any 1995 vaig obtenir a la UPC el títol d’Enginyera Industrial, especialitzada en tècniques energètiques (en femení i en català). Realitzo la meva tasca docent en la formació professional, en estudis varis de les famílies professionals ENERGIA i AIGUA i INSTAL·LACIÓ I MANTENIMENT.

Fa 4 anys, em vaig treure el màster de professorat a la UB, amb l’especialitat de Física i Química. Fins llavors vaig fer de docent en cursos intensius i especialitzats vinculats al meu exercici de la professió, sobretot aquí i a Tunísia.

Que et va fer decidir per uns estudis concrets i no pas per una altra opció?

Des dels 12 anys que m’apassiona el món de l’energia: l’energia és molt diversa, mou i modifica les coses i es transfereix d’uns cossos als altres, fins i tot en forma de radiació (sense presència de matèria) com fan el Sol i les estrelles. És quelcom que ningú pot negar que existeix i, alhora, amb els sentits no en tenim prou per a percebre-la en la seva plenitud.

Totes aquestes propietats de l’energia, sense la qual tampoc hi hauria vida, em fascinen i entusiasmen. Per conèixer les regles del joc de l’energia només hi havia uns estudis, que vaig descobrir als 15 anys, quan vaig començar a pensar “a veure què faràs...” triant entre les coses que m’encuriosien. 

L’enginyeria com a disciplina m’agrada, té una part de coneixement i una altra de creativitat i adaptació; el món de la indústria el trobo fascinant, caracteritza la nostra època moderna i tot el que la fa possible (en un sentit massa material, això sí).I les mates, el dibuix, la física i la química són tot un repte, fins i tot per un “quadrat mental” com jo (o he de dir “quadrada mental? jaja!).

Doncs apa, decidit!

Hi havien moltes noies companyes en les classes universitàries...? I professores?

Si bé recordo, a primer curs les noies érem una de cada sis; en la meva especialitat ja érem menys, una de cada nou o  deu. Per l’especialitat suposo, llavors molt enfocada a l’energia nuclear. En altres especialitats el rati de noies era més gran que a primer.

De professores només en recordo una, l’Anna del Departament de Mecànica. Crec que la resta de personal docent que vaig tenir era tot homes, però m’he oblidat de la majoria.

Creus que el fet de ser dona va influir a l’hora de trobar feina en aquest sector? I si és així, en quin sentit?

Rotundament no. Trobaves feina si en volies. Jo volia fer enginyeria de projectes i anar a l’obra, a veure els projectes que definíem sobre paper en l’oficina tècnica. I res m’ho va impedir. Per sort tampoc vaig tenir feines per cobrir alguna “quota”: prefereixo que se'm valori (o descarti) per l’exercici de la professió i per les habilitats, no per ser dona o parenta d’algú o estar afiliada a ... Em costa trobar-li mèrit a aquests criteris.

Potser sí en el fet de fer visites i direccions d’obra -tot i que les vaig fer- hi havia alguna continència per part de qui decidís (atès que jo era dona), però pesava molt més la mentalitat de que l’enginyer(a) superior no havia de fer feina d’enginyers tècnics. Crec que m’he caracteritzat més per crear un ambient d’equip de treball multidisciplinar cooperatiu que per fer-me valorar “malgrat ser dona”.

Quines coses pots aportar com a docent per les teves experiències a les alumnes?

Bàsicament, puc aportar la importància d’observar el món i anar decidint el teu camí, aprenent a rectificar o reformular, dedicant temps i silenci per a coneixer-te, entenent les possibilitats que l’entorn ofereix, sabent el que vals i esforçar-te pel que vulguis, tenint sempre present les altres persones i no deixant mai d’estudiar, per poc que sigui.

També m’agradaria aportar una manera de fer: pensar en els teus deures, acceptar contrarietats, evitar vanitats i tendències a la queixa, tenir constància i fe en el que es fa. I, sobretot, entendre la feina com un servei a la societat i com una altra possibilitat de desplegar el teu talent i corregir els teus errors. El salari ja vindrà. Com em va dir fa poc un alumne “el dinero viene y se va, lo importante son las personas y lo que significan”.

Observes alguna dificultat per motiu de gènere en el dia dia del teu entorn laboral?

Sincerament, no gaire. Porto 30 anys exercint i, òbviament, dificultats n'he tingut, però més per la meva manera d'entendre el treball (i exigir professionalitat per damunt de tot altre interés particular) que pel fet de ser dona. Algunes anècdotes recordo en aquest sentit (per ser una dona professional en un món "d'homes"), però tenen un caire més de vis còmica que cap altre efecte. En cas de, simplement gires l'esquena a qui no es posi on li toca i ja està. Al començar, el fet de ser jove portava més prejudicis que el fet de ser dona. Òbviament a ningú se li escapa que ets dona, però la professió com a tal, no té gènere, oi? Si en la teva manera de fer preval l'exercici professional, deixes fora conjectures.

Com és la relació amb els/les companys/es de feina?

La relació ha estat sempre molt enriquidora. Hi ha molta gent que li agrada fer bé la feina, mantenir una relació humana respectuosa amb companyes i companys, crear un bon clima de treball i estar a gust, que ens hi van moltes hores. Els companys sempre han agraït que hi hagi dones, a molts homes els agrada treballar amb dones, malgrat seguim sent minoria. La veritat és que he fet grans amistats (dones i homes) en aquest món aparentment tan fred de l'enginyeria. En el món de la docència no fa pas tant de temps que hi sóc, però gaudeixo molt i es nota quan hi ha bon equip! Tot surt ben rodat, els entrebancs es queden enrere. I d'entrebancs, no ens en manquen! Cada dia en surt algún!

Creus que pots ser un referent per les alumnes que fan aquest estudi?

Si a alguna li surt algún cuquet maliciós que li diu que per ser dona no pot no sé què, que miri al seu voltant la quantitat de dones que sense ser en res extraordinàries hem fet el nostre camí amb el dia a dia. I si es topa amb algún babau o una bleda que li diu que això no és lloc per a ella, doncs li desitja el bon dia o li para els peus i apa siau! No cal perdre temps en allò que desgasta i no porta enlloc.

Quin missatge o consell donaries a totes les noies que estan interessades en fer aquest estudi, però tenen por de fer el primer pas?

El primer pas s'ha de fer, és llei de vida. I el segon també. I si en el tercer no has caigut o t'has topat, és que has tingut sort. Respira, aixeca't i segueix! (i no t'encaparris tant!).

Quan comences, tens una idea, una intuïció, un desig, un somni i fins i tot una certa obligació (de fer quelcom). Amb el pas dels anys, et quedes ben sorpresa de tot el que has viscut i comences a pensar en passar un cert relleu. Si haguessis hagut de preveure i calcular-ho tot, ni la vida hagués estat tan fantàstica ni hagueres fet la meitat del que ha valgut la pena! És per això que sempre, sempre, sempre, cal donar el primer pas. Aquest t'ensenya quin és el següent... I així tota la vida! 

Consell? Doncs parlar amb algun home que cregui en sí mateix i en les dones i amb alguna dona que cregui en sí mateixa i en els homes. Parlant es veu clar, es posa llum allí on hi ha confusió, es derrumben murs i es tracen camins. Cal buscar una - o més d'una - persona interlocutora que valgui per parlar d'allò que t'inquieta, fins i tot més enllà de la família. En això també cal donar el primer pas!